Selección.

Fotos salida.

Poema para fotografíar.

Poemas de Al-Rusafi de Valencia
2º ESO
ELEGIA VALENCIANA

Amics, ¿que li passa al desert
que s´ha vestit tot de perfum?
¿Que tenen els caps dels ginets
que cauen defallides, com ebries?
¿S´ha desfet en trossos l´almesc
en el cami reposat del zefir,
o algu ha pronunciat el nom de Valencia?
Amics, detingau-se junt en mi
puix parlar d´ella du la frescor
de l´aigua a les fogoses entranyes.
Detingau-vos en calma i calmeu vostra set,
puix es segur que vindra la pluja
i regarà la Russafa i el Pont .
Es ma patria, i alli, sent pollet,
s´encanonaren de plomes les meues ales,
i la seua terra m´acolli com un niu.
Principi d´una dolça amada vida
en les primicies de la joventut.
¡Mai permeta Deu que oblide
que´m seduires quan era jove!
Alli vestiem la capa de la fadrinea,
i ara estem despullats dels seus adreços
encara que ella seguixca tota enjoyada.
¡Ay, llar de nostra primerenca edat!
¿Com nos hem alluntat tant
d´aquella jovenea i d´aquell temps?
¡Ay, amada regio recort de la qual
no me ve a les meues entranyes
sense que tire llagrimes roges!
¿Acas ser la patria d´un chicon
li obliga a amar-la mentres vixca?
No hi ha atra igual, plena d´almesc,
a on el zefir plena ses odres de perfum;
plena de plantes, en flors d´or i argent
en les galtes de l´amada terra,
i riuets, capsules de la Via Lactea,
que tapen ses vores d´entreteixides flors.
Bella com lo millor d´una vida que fon dolça;
es alegre com lo mes fermos
d´una antiga joventut que ya passà.
Diuen ells: El paraïs nos descrius.
—¿I com podra ser el dit paraïs
en un atre dels mons? —els conteste.
Valencia es aquella esmeralda
per a on camina un riu de perles.
Es una novia la bellea de la qual
Deu li ha donat per a despres
concedir-li la joventut eterna.
En Valencia es eterna la força del mati
puix el sol juga en la mar i l´Albufera.
Els bufits dels vents apedreguen
a les estreles en les seues flors
i per por ningun dimoni s´acosta ad ella.
Encara que la ma de la separacio
haja estes entre tots nosatres
distancies que el viager tarda un mes
en recorrer, Valencia seguix sent
la perla blanca que m´allumena
per a on se vullga que yo vaja,
¿qui per sa lluentor se pareix mes a la lluna?
Llocs ya lluntans, quan pense en ells
sent que ya passà lo mes dolç de la vida.
Amics, vaig ad ella perque es la patria amada,
a la qual humilment incline yo el pit.
No allunti d´ella mos passos, deixant-la
—si aixina fora, que mes espardenyes
no tornen a besar les seues verts praderes—;
fon el respecte a una terra d´homens lliures
i jovens valents lo que m´alluntà d´ella;
homens nobles que destrui el desti,
pero si s´acabaren els seus dies,
¿com vaig a queixar-me del pervindre?
Dormits en el si de la terra,
La mort alçà sobre ells les tendes grises.
Passaren, i uns son estreles fugaces,
puix Deu no vullgue fer en ells constelacions,
i uns atres els sobrepassen quan volen,
adelantant sense esforç
als nobles i frescs cavalls.
Tots te rebien en gran goig
i inteligent conversacio,
i, al tallar-se les seues vides, se portaren
com la lluna que s´amaga en noviluni.
Esta es la gloria d´estos homens unics
la fama dels quals creixque entre les criatures.
Sa perdua afligi als meus ulls i a les entranyes,
me va fer plorar i encengue eixes cendres.
Es tanta la tristor per haver-me alluntat
d´ells, que no trobe el que m´alegre
ni ma pena entretinga.
Quan pregunte als viagers esperant
bones noticies, me donen roïnes;
si els parle de coses agradables
que conegui llavors, me parlen
d´una cosa que m´atormenta:
la cara d´un amic ya perdut
que viu en l´alcasser de sa sepultura.
Lluint com l´aurora, yo gojava
observant la força de son semblant
com l´insomne que saluda a l´alba.
Era un chicon de bona llarguea,
generós en l´escasea i l´abundancia.
Entre les llances i la ploma moguia
els seus dits desembolts com a clars nubols.
Alt i flexible, pareixia l´asta
d´una morena llança.
Sense contar sa noblea, ho adreçaven
virtuts paregudes al bon vi.
Brillant en les seues accions, es mostrava
mes lluent que el sol en el crepuscul.
¿Pot haver bon auguri llunt de sa tomba
per a qui a la vora del sepulcre
humitejà sos parpalls?
Les nits han tancat sos plecs
i m´han privat de fermea i paciencia.
¡No retinga son rec el plor del nubol
que veu la boca somrient de les flors!
No invoque ara al nubol per a escusar les meues llagrimes,
mes tinc que escusar-me
per haver-me alluntat del seu costat.

Video sobre Miguel Hernandez

Video sobre Miguel Hernandez grabado en la Plaza de Miguel Hernandez en Valencia.